L’accés i el contingut de la informació

POR CRISTINA CULLELL
P.1

La I Cimera Mundial de la Societat de la Informació, que es va cel.lebrar a Ginebra els dies 11 i 12 de Desembre, Va ser una cita internacional doblement rellevant ja que pretenia assolir dos grans objectius; d’una banda establir un pla d’acció per fer possible l’accés a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) a tots els habitants del planeta, iniciar un procés d’alfabetització tecnològica per tal d’ampliar al màxim els membres “de facto” de la Societat de la Informació. El segon objectiu, estretament relacionat amb el primer, consistia en definir l’organització i el contingut de la informació a la xarxa.
Com és habitual en les cimeres internacionals, tot va quedar en meres declaracions programàtiques i la CMSI va acabar amb l’aplaçament de la creació d’un Fons de Solidaritat Digital que facilités l’accés a les TIC als països del Tercer Món. Això vol dir que la possibilitat de donar accés a la xarxa a tots aquelles persones sense recursos,és a dir, incorporar els països en vies de desenvolupament a la Societat de la Informació ha quedat aplaçat, de moment, fins la segona part de la
CSI l’any 2005 a Túnez.

Actualment, ningú dubta de la bretxa digital i que consisteix en les creixents diferències que apareixen entre els països desenvolupats i sub-desenvolupats. Aquestes diferències no desapareixeran per elles mateixes sinó que és necessària una intervenció i uns compromisos concrets. En aquest sentit es va manifestar el Secretari General de les Nacions Unides al afirmar “la pròpia tecnologia no acabarà amb les diferències”. Dotar d’infraestructures tecnològiques a aquests països els permetria formar part de la Societat de la Informació i , a la vegada, faria que avancessin a nivell social, educatiu, cultural,econòmic... A més, tots aquestes canvis repercutirien en el pla polític ja que, segurament, aquest avenç posaria fi als règims dictatorials i donaria lloc a noves societats democràtiques.

Aquests plans econòmics que permetin a qualsevol ciutadà a tenir accés lliure a la informació, és a dir, a ser un membre més de la Societat de la Informació, haurien de ser gratuïts (solidari que no espera res a canvi) i desinteressats. Per aquest motiu, hauríem de fugir de inversions privades o governamentals dependents d’interessos concrets i apostar per a salvaguarda dels interessos generals. El Fons de Solidaritat Digital no hauria de ser una espècie de Pla Marshall Tecnològic que accentués encara més les dependències. Crear un Fons de Solidaritat Digital independent a qualsevol interès estatal amb l’ única missió d’establir un equilibri tecnològic mundial i reduir les enormes diferències d’accés de la informació que hi ha avui en dia. Algunes propostes apuntaven que el Fons Solidari depenent de Nacions Unides es financés mitjançant les aportacions del Estats o bé mitjançant impostos indirectes de la compra de productes tecnològics. Tot plegat, bones idees a discutir el 2006.
El segon punt a destacar de la CMSI feia referència a la gestió de la informació de la xarxa, és a dir, a quin tipus d’informació volem en una Societat de la Informació formada pel major nombre de persones possible. La gestió internacional d’Internet de forma multilateral, transparent i democràtica on hi participin els governs, els sector privat, les organitzacions internacionals i la societat civil va ser objecte de debat. El fet que cap organisme ni entitat pugui censurar limitar o impedir determinats continguts de la xarxa, en definitiva, garantir la lliure circulació d’informació és bàsic en una societat que s’autoproclama Societat de la Informació.

Actualment,l'ICAN és l’organisme que controla directament tots els dominis de la xarxa i respon a uns interessos concrets poc representatius als de la resta de ciutadans. . Durant la cimera, EEUU i Europa defensaven que la gestió continués en mans de l’ICANN organització sorgida degut al traspàs de funcions per part de Departament de Comerç nord-americà.
Construir una xarxa democràtica els continguts de la qual no pugin ser controlats ni restringits per cap organisme privat es garanteix sota la tutela de la ONU màxim representant dels interessos de la Comunitat Internacional. En aquest mateix sentit es va pronunciar Tim Berners-Lee, inventor del World Wide Web, en afirmar que “per assegurar la democratització de la informació a internet, l’ICANN hauria d’estar lligat a un ONU”.

Sembla que cap dels reptes principals de la Cimera s’han arribat a concretar. Malgrat tot, hauríem de tenir clar que una cosa és l’accés a la Societat de la Informació i una altra, estretament relacionada però diferent, és el contingut d’aquest element que constitueix la Societat de la Informació. Constatar les diferencies pot ser decisiu per proposar alternatives concretes.
Sigui com sigui, la I Cimera sobre la Societat de la Informació convocada per les Nacions Unides va posar de manifest ,una vegada més, la incapacitat d’enfrontar-se a les dues grans potències : EEUU i Europa.